Apilats a la platja i les terrasses enviant-nos fotos de cossos i somriures assajats, plats i combinats mirant de fer dentetes i rebre benedicciins.
L'estiu és nostre i l'hem de compartir!
(ja ens entenem)
Un representant del PSOE predicant sobre el valor de la paraula donada.
Són un arsenal d'aprenentatge i exemple de cinisme.
La dominació i el benefici dels uns sobre els altres i sobre la Terra, i la contemplació obtusa de tot plegat.
Això ha esdevingut l'espècie humana.
Vulneració i vulnerabilitat.
Sabem que podríem ser una altra cosa. La vida pot ser una altra cosa però el torrent de la Humanitat té una pressió aparentment suïcida.
Optimisme?! [Òptim]
Pessimisme?! [Pèssim]
Hi ha generacions i generacions de posicions subjectives amb fonaments de serradures.
A través d'exercicis burocràtics formals com el que es prepara per part de l'Estat espanyol el #23J, amb la participació d'una part determinada de la població que hi resideix, es fa creure que, com en molts altres llocs, els catalans decidim la nostra realitat i el nostre futur amb total llibertat amb la democràcia com a marc de convivència.
1/2
En aquest sistema al qual ens han (i hem) anat portant amb la nostra dedicació i conformació (sobretot d'hàbits i mental), hi sobra gent –per començar, concretament, gent rica, d'aquesta en sobra tota–.
Quan es diuen aquestes coses la gent s'esvera. Bé, la meva ignorància no veig que sigui tan espesa com per no intuir que veient estadístiques referencials del sistema sembli que aquest model i món no PODEN satisfer, ni de lluny, tothom ni quantitativament ni qualitativament...
En síntesi,
sense calers ni propietats pel mig i una organització horitzontal de petita escala amb un respecte profund i escrupulós la cosa podria millorar molt si en tinguéssim la capacitat i la intenció però fa temps que ens coneixem.
Li podríem posar Diògenes, que us sembla?
El futur es troba en l'origen.
No és la novetat,
no és la creativitat,
no és la nostra intervenció.
Parem de mitificar-nos i mistificar-nos.
Cal que deixem d'arreglar el món, ell es basta sol si no li fem la vida impossible.
La revolució no és impossible.
Impossible és que ens revolucionem, en aquest sentit ens han ben esterilitzat però aquest fet no impedirà que tot vagi pel pedregar amb tots nosaltres rodolant-hi com mandonguilles florides.
Una mica d'optimisme va...
https://open.spotify.com/track/4keWYRTSZ27W5b6YDT6Xby?si=PQ5oEEtmTWmYiK8K-Czj4w
Dialogar amb un monologuista provoca la cacofonia de dos monolguistes.
La democràcia capitalista mai podrà fer bo el capitalisme.
És a la inversa, el capitalisme corromp l'esperit d'allò que se suposa que ha de ser la democràcia –allò que la majoria escriuria a "la carta als reis"–. I aquesta corrupció impregna tots els àmbits.
Als veritables lladres no els cal navalla.
És ben curiós com la percepció de perill i el sentiment de por s'orienta en la direcció contrària a la productora d'aquests fenòmens.
Reflexió no reprimida alliberada dins un bar en el rovell de l'ou en ple pregó d'una festa major,
A aquestes alçades, per més que pugui semblar tot el contrari, amb més seriositat que conya, cal que es torni a passar nits en una tenda, saber on trobar aigua ben fresca, reconèixer quatre plantes i les seves propietats, passar gana i ser feliç, no obsessionar-se amb la higiene i la moda, disposar i exercir la imaginació com a recurs vital i poca cosa més.
"No sabeu com d'impossible és satisfer allò que us prometem però mentre no pugueu demostrar que Déu no existeix heu de seguir-hi creient o us mirarem raro."
#VesPerOn rumiem-hi
El que sovint costa més d'entendre és que tot comença de nou, també el coneixement i l'oblit.
Oblidar i repetir és el pa nostre de cada dia.
Pedaços de memòria per a una vida d'oblits.
– Que'n fa de temps que'ns observen.
– Pots comptar a quines conclusions arriben.
Mentre no em decideixo amb l'epitafi –el meu–, n'he escrit el pròleg:
《Ja sóc mort,
és qüestió de temps,
creu-me.》
Cagadubtes Descregut
[De lluny, m'estimo més, molt més, Let it bleed que no pas Let it be. Això sí, per raons meves, em quedo amb la Cançó del lladre.
Que per què ho dic tot això? Per no callar... i sentir-me viu; això, sentir-me viu. I que duri.]
RIMEN PROGRÉS i BURGÈS?
Ah, per cert!
La pobresa[/riquesa] és la mesura de la desigualtat; i cap democràcia o un altre sistema que es pretengui just i convergent en relació als ddhh pot conviure èticament i conseqüentment amb aquest fenomen dins seu.
De forma general, si tothom disposes d'una relació equiparable de circumstàncies seria absurd concebre aquest concepte socioeconòmic (pobresa[/riquesa]).
Ah, se m'oblidava!
Quants dels béns (beneficis) esdevenen residus (perjudicis)?